Mireia Serrat i Maria Lluïsa Romans d’Inoxpa, in memoriam

Solucions integrals en comunicació i tecnologia aplicada.

El 24 de març va ser un dia molt dur. Ho va ser, sobretot, per les famílies que van perdre un ésser estimat als Alps en l’avió estimbat de Germanwings. També ho va ser per a tots aquells que teníem amics o coneguts en aquell vol. En el meu cas, jo coneixeia Mireia Serrat i, en menor mesura, Maria Lluïsa Romans, treballadores d’Inoxpa, empresa per a la qual Nautilus ha treballat en diversos moments des de 2009. Es dóna el cas que Maria Lluïsa Romans és, a més a més, l’esposa de Candri Granés, director general d’aquesta multinacional de butxaca catalana amb qui tinc una molt bona relació personal. Per raons personals i professionals he seguit d’a prop tot el procés que s’ha viscut a Inoxpa des del mateix dia 24 fins a aquest dissabte, 11 d’abril, quan es van fer les cerimònies exequials en record de les dues víctimes. He volgut escriure aquestes ratlles per a ambdues persones com a comiat personal i en representació de Nautilus. Amb Inoxpa la relació client-proveïdor sempre ha anat una mica més enllà, per la personalitat de Candi Granés, un home empàtic, de conversa agradable i amb un fi sentit de l’humor. Un home d’empresa com he conegut pocs. La viu amb una passió extrema que fa encomanadisa a les persones que hem tingut la sort de conèixe’l i treballar amb ell. Amb la Lluïsa vam coincidir a l’empresa i a casa seva, on vam anar a fer un reportatge fotogràfic inclòs a un llibre sobre Inoxpa. Ens va obrir les portes de casa, a uns desconeguts carregats d’andròmines fotogràfiques i de peces produïdes a Inoxpa, que envaíem l’espai dels xais, els tarongers i, fins i tot, el jardí de casa. El tracte va ser sempre amable i cordial, cosa que va afavorir que guardem un bon record d’una jornada que va acabar resultant extenuant. Aquell dia ens acompanyava, a l’Albert Lleal, el fotògraf, i a mi mateix, la Mireia Serrat. Amb ella, l’Eduard del Moral i en Joan López de Frame vam estar treballant més d’un any en el desenvolupament d’un B2B a mitges amb uns programadors indis, tancats en una despatxet, en reunions a les quals a vegades s’afegien l’Anna Butinyà i la Tania Osypova. La mort de la Mireia, olotina, m’ha impactat especialment. Era una persona plena de vida, que sempre et rebia amb un somriure. Una excel·lent professional amb qui era fàcil treballar. La mort se l’ha emportada prematurament, deixant Inoxpa òrfena per un temps d’una energia vital que potser acabarà sent reemplaçada, però que mai tornarà a ser la mateixa. Aquest escrit està dedicat a la memòria d’aquestes dues persones però també al col·lectiu humà que fa d’Inoxpa una empresa amb un gran cor.
Per il·lustrar aquest escrit he triat una fotografia de Mireia Serrat inclosa al llibre d’Inoxpa que és, pel seu significat empresarial i vital, una de les preferides, sinó la preferida de Candi Granés i de l’equip de màrqueting de l’empresa. Descansin en pau.

Andreu Mas. Director de Nautilus.cat

2 RESPONSES

  1. Raquel

    10-07-2015 11:50:07

    REPLY

    Moltes gràcies Andreu, pel teu escrit. La Mireia era així, tal com la descrius. Faré arribar l’escrit als pares de la Mireia que els hi agradarà molt. Per la família i els amics propers, aquesta foto també és molt especial i significativa, per l’empresa em consta que també, l’hem utilitzat per recordar-la al seu facebook i a algun homenatge seu. Ha sortit amb molts diaris. Encara recordo el dia que la Mireia, a casa els seus pares, me la va ensenyar amb timidesa i orgull…Aquesta foto és molt important per a tots. I la vas saber captar tal i com era, tal i com la recordem, amb aquest somriure inesborrable, entre tímid i dolç…que tenia… Gràcies, de veritat, de tot cor. Raquel.

  2. Albert

    10-09-2015 10:23:39

    REPLY

    Efectivament Andreu, vaig tenir l’oportunitat de treballar diverses jornades amb la Mireia en la realització de les fotografies del llibre, i com bé dius, era una persona inoblidable en el sentit més bonic de la paraula. Era positiva, optimista i amb una energia irrefrenable. Estic convençut que per molts anys que passin, mai oblidaré el que evocava la Mireia: vitalitat, alegria i generositat. Malauradament no vaig arribar a conèixer la senyora Maria Lluïsa Romans.

Escriu un comentari